Altafulla
La Canonja
El Catllar
Constantí
Creixell
El Morell
La Nou de Gaià
Els Pallaresos
Perafort
La Pobla de Mafumet
La Pobla de Montornès
Renau
La Riera de Gaià
Roda de Barà
Salou
Salomó
La Secuita
Tarragona
Torredembarra
Vespella de Gaià
Vilallonga del Camp

 

 

SALOMÓ
El terme fou ja poblat a la prehistòria, com demostren els importants vestigis de la Cova Fonda, o de Vergerars, amb restes materials del Neolític i dels primers metalls que es remunten al tercer mil·leni abans de Crist.
Els documents escrits més antics daten de finals del segle X i principis de l'XI, en els quals Salomó forma part del terme de Castellví de la Marca.
L'any 1214 Guillema de Castellvell feia donació de l'honor de Salomó al priorat de Santa Maria de Banyeres, que n'exercí la senyoria fins a les desamortitzacions del segle XIX, compartida amb la casa de Copons ja al segle XVI . El monestir de Santes Creus, d'altra banda, senyorejava els llocs de la Polla-rossa i de les Solanes, actualment integrats al municipi de Salomó.
Als segles XII i XIV, els reis Jaume I i Joan I posaren la vila sota la seva protecció.
Durant la Guerra del Francès, va ser aquarterament de tropes de la resistència i, més tard, durant les guerres carlines, es va manifestar partidària dels carlins, va ser escenari de lluites entre ambdues forces durant la Tercera Guerra.
A finals del segle XIX, Salomó es va veure afectat per una epidèmia de còlera i per la plaga de la fil·loxera que va exterminar les vinyes catalanes. Ambdós desastres van delmar la població, parcialment compensada per la presència del ferrocarril.
Entre els anys 1880-1882 es va construir la via fèrria, la qual va contribuir a dinamitzar l´ economia del poble en facilitar la comercialització de la seva producció.

La diada més rellevant és la Festa Major de Salomó. La litúrgia celebra la Invenció de la Santa Creu el dia tres de maig, en honor al Sant Crist, patró de la vila, amb la tradicional benedicció de la coca, o Pa Beneït, durant l'ofici.
El 16 d'agost se celebra la festa votiva de Sant Roc, protector de les epidèmies i de la pesta, instituïda pel consistori per la intercessió del Sant durant el còlera de 1885.
Les festes d'agost se celebren el penúltim cap de setmana d'aquest mes i serveixen per acomiadar el període estival i els estiuejants, i alhora donar la benvinguda a la verema que s'aproxima.
Finalment, la Cavalcada de Reis, el vespre del 5 de gener, tanca el cicle festiu de Nadal. Ses Majestats els Mags d'Orient reparteixen les joguines de la mainada del poble, casa per casa, de balcó en balcó.

L'Església de Santa Maria
Història
Tot i les mencions de Salomó, la documentació no ha proporcionat, ara per ara, gaire notícies que facin referència a la seva església, dedicada a Santa Maria. L'any 1214, tot i que no disposava de parròquia pròpia, no s'exclou l'existència d'un temple sufragani.
Tanmateix, a la darreria de la tretzena centúria, el temple de Salomó ja havia adquirit la categoria de parròquia, ja que figura en la relació de les esglésies parroquials que contribuïren amb el delme al sosteniment de les croades. Aquesta llista o relació dóna a conèixer que l'any 1279, l'ecclesia Salamo, cum sacristia, satisféu 20 sous, i el 1280, 18 sous pel mateix concepte.
L'església de Salomó, com moltes altres esglésies properes a la riba del riu Gaià, formava part del bisbat de Barcelona fins al 1957, any en què foren incloses totes dins els límits de l'arquebisbat de Tarragona.
Arquitectura
L'església de Santa Maria de Salomó és el resultat d'un llarg procés de transformació i ampliació a partir d'una primitiva església romànica que es pot datar als segles XII i XIII. Aquesta circumstància explica que el conjunt arquitectònic el formin diferents sectors que il·lustren tot el procés de construcció.
Tot i que l'actual església de Santa Maria de Salomó és un edifici d'estil barroc, conserva encara la porta romànica de la primitiva església a la façana de ponent, sota un porxo modern. Aquesta portada, d'arc de mig punt, presenta una decoració escassa, que és aplicada a les impostes; la de l'esquerra formada per dues peces, mostra, sota una línia de petites dents d'engranatge entre dos filets i una zona d'escatat.
Al segle XVII es va produir la primera ampliació, el resultat de la qual fou la capella del Roser, oberta al lateral de la nau central. Les següents obres daten de principis del segle XVIII en erigir-se la capella del Sant Crist i, molt probablement, també el campanar, d'estil barroc. A mitjan segle XIX es completà l'ampliació del temple que culminà l'any 1866. En el decurs del segle actual s'han fet obres de reforma, de les quals, les més importants han estat exteriors: el trasllat de la porta lateral a la posició central d'ara, el canvi d'ubicació de la rectoria i la construcció dels porxos.
L'any 1998 es van iniciar unes obres de restauració del conjunt arquitectònic tendents a descobrir un flanc del campanar i a recuperar algunes parts de la façana romànica
La Capella del Sant Crist
La devoció creixent al Sant Crist culminà amb la construcció de la capella entre els anys 1708 i 1715, probablement sota l'empara i l'impuls de la "Cofraria del Sant Crist" instituïda i fundada l'any 1691, i també de Joan de Nin i Vidal, esdevingut cavaller pocs anys abans per designació del rei Carles II d'Àustria.
La capella forma una planta de creu grega coberta per una cúpula octogonal rematada per una llanterna amb vuit finestres. Les petxines estan cobertes pels quatre evangelistes. El més espectacular era el retaule barroc on destacava la imatge del Crist i les teles a l'oli, obra del pintor vallenc Jaume Pons i Monravà (1671-1730), destacat seguidor del "tenebrisme" hispànic. El conjunt pictòric el formaven 16 quadres.
La reacció revolucionària que seguí la rebel·lió militar el juliol de 1936 s'acarnissà sobre l'església i molt especialment sobre la capella, que fou incendiada. El retaule barroc desaparegué sota les flames, així com la imatge i una part del conjunt pictòric.
Amb la col·laboració de tot el poble culminà la restauració de la capella l'any 1965, aspecte que hores d'ara presenta. De la tasca arquitectònica se n'encarregà l'arquitecte Jordi Bonet Armengol, i de la restauració pictòrica l'artista Joan Rifà Benet, membres de la "Societé National des Beaux Arts de París".
Lleure i Punt d'interès
El Casal Salomonenc, fundat l'any 1972, aporta la principal oferta lúdica, a l'estiu en especial, amb les serves instal·lacions de piscina i pista poliesportiva. En els darrers anys, Salomó s'ha convertit en un important centre de recepció dels amants de la bona gastronomia, sobretot per la qualitat de la típica calçotada que han assolit els restaurants locals, a hores d'ara ben coneguts arreu del país.
La Societat de caçadors i el Moto-club de Salomó s'encarreguen de complementar les activitats de lleure.
Salomó ocupa el sector nord-est del Tarragonès. Llinda amb l'Alt Camp a cerç i a ponent, i amb el Baix Penedès a llevant. Es troba just al mig del triangle Tarragona, Valls i el Vendrell, a una distància d'uns 20 Km de cada població.
Malgrat la proximitat de Salomó amb la costa, 12 Km de Torredembarra i de Tamarit, el seu terme és de muntanya, amb una superfície de 12,44 Km2, un únic nucli de població, i es troba a 163 m. d'altitud. El relleu és irregular, configurat per les estribacions orogràfiques del Bloc del Gaià, la Tossa Grossa de Montferri, la Roca Roja i la Serra Alta.
El riu Gaià, que fa de límit amb Vilabella, constitueix l'eix de la xarxa hidrogràfica de tota la zona.
El poble, envoltat de muntanyes i turons pertot arreu, es troba al bell mig de la fondalada, "com en el fons d'un gran perol", segons paraules d'Emili Morera, geògraf i historiador.

Ara com sempre, l'activitat econòmica principal és l'agricultura. Des del segle XVII, la vinya és el conreu més rellevant, seguit de l'olivera, sobretot des que l'any 1956 el fred va afectar els garroferars, que foren abandonats en ocupar les terres més marginals i de difícil accés per la maquinària. La Cooperativa Agrícola de Santa Maria de Salomó, fundada l'any 1962, està dotada dels equipaments més moderns per a l'elaboració del vi i de l'oli, les collites bàsiques del terme.

La història industrial més recent ve marcada per la fàbrica tèxtil que no ha pogut resistir l'actual crisi del sector. L´activitat industrial i de serveis d'ara són les menestralies tradicionals (serralleries, mestres d'obra, mecànica, fusteria ), una fàbrica de pintures, un taller de confecció de roba de bany, un magatzem d'exposició de mobles, un escorxador industrial de conills, així com els restaurants i els establiments que els subministren ( carnisseries, pastisseries, peixateria, fleca, bars i botigues de queviures).

info@turismedia.com