El terme
fou ja poblat a la prehistòria, com
demostren els importants vestigis de la Cova
Fonda, o de Vergerars, amb restes materials
del Neolític i dels primers metalls
que es remunten al tercer mil·leni
abans de Crist.
Els documents escrits més antics daten
de finals del segle X i principis de l'XI,
en els quals Salomó forma part del
terme de Castellví de la Marca.
L'any 1214 Guillema de Castellvell feia donació
de l'honor de Salomó al priorat de
Santa Maria de Banyeres, que n'exercí
la senyoria fins a les desamortitzacions del
segle XIX, compartida amb la casa de Copons
ja al segle XVI . El monestir de Santes Creus,
d'altra banda, senyorejava els llocs de la
Polla-rossa i de les Solanes, actualment integrats
al municipi de Salomó.
Als segles XII i XIV, els reis Jaume I i Joan
I posaren la vila sota la seva protecció.
Durant la Guerra del Francès, va ser
aquarterament de tropes de la resistència
i, més tard, durant les guerres carlines,
es va manifestar partidària dels carlins,
va ser escenari de lluites entre ambdues forces
durant la Tercera Guerra.
A finals del segle XIX, Salomó es va
veure afectat per una epidèmia de còlera
i per la plaga de la fil·loxera que
va exterminar les vinyes catalanes. Ambdós
desastres van delmar la població, parcialment
compensada per la presència del ferrocarril.
Entre els anys 1880-1882 es va construir la
via fèrria, la qual va contribuir a
dinamitzar l´ economia del poble en
facilitar la comercialització de la
seva producció.
La diada més rellevant
és la Festa Major de Salomó.
La litúrgia celebra la Invenció
de la Santa Creu el dia tres de maig, en honor
al Sant Crist, patró de la vila, amb
la tradicional benedicció de la coca,
o Pa Beneït, durant l'ofici.
El 16 d'agost se celebra la festa votiva de
Sant Roc, protector de les epidèmies
i de la pesta, instituïda pel consistori
per la intercessió del Sant durant
el còlera de 1885.
Les festes d'agost se celebren el penúltim
cap de setmana d'aquest mes i serveixen per
acomiadar el període estival i els
estiuejants, i alhora donar la benvinguda
a la verema que s'aproxima.
Finalment, la Cavalcada de Reis, el vespre
del 5 de gener, tanca el cicle festiu de Nadal.
Ses Majestats els Mags d'Orient reparteixen
les joguines de la mainada del poble, casa
per casa, de balcó en balcó.
L'Església
de Santa Maria
Història
Tot i les mencions de Salomó, la documentació
no ha proporcionat, ara per ara, gaire notícies
que facin referència a la seva església,
dedicada a Santa Maria. L'any 1214, tot i
que no disposava de parròquia pròpia,
no s'exclou l'existència d'un temple
sufragani.
Tanmateix, a la darreria de la tretzena centúria,
el temple de Salomó ja havia adquirit
la categoria de parròquia, ja que figura
en la relació de les esglésies
parroquials que contribuïren amb el delme
al sosteniment de les croades. Aquesta llista
o relació dóna a conèixer
que l'any 1279, l'ecclesia Salamo, cum sacristia,
satisféu 20 sous, i el 1280, 18 sous
pel mateix concepte.
L'església de Salomó, com moltes
altres esglésies properes a la riba
del riu Gaià, formava part del bisbat
de Barcelona fins al 1957, any en què
foren incloses totes dins els límits
de l'arquebisbat de Tarragona.
Arquitectura
L'església de Santa Maria de Salomó
és el resultat d'un llarg procés
de transformació i ampliació
a partir d'una primitiva església romànica
que es pot datar als segles XII i XIII. Aquesta
circumstància explica que el conjunt
arquitectònic el formin diferents sectors
que il·lustren tot el procés
de construcció.
Tot i que l'actual església de Santa
Maria de Salomó és un edifici
d'estil barroc, conserva encara la porta romànica
de la primitiva església a la façana
de ponent, sota un porxo modern. Aquesta portada,
d'arc de mig punt, presenta una decoració
escassa, que és aplicada a les impostes;
la de l'esquerra formada per dues peces, mostra,
sota una línia de petites dents d'engranatge
entre dos filets i una zona d'escatat.
Al segle XVII es va produir la primera ampliació,
el resultat de la qual fou la capella del
Roser, oberta al lateral de la nau central.
Les següents obres daten de principis
del segle XVIII en erigir-se la capella del
Sant Crist i, molt probablement, també
el campanar, d'estil barroc. A mitjan segle
XIX es completà l'ampliació
del temple que culminà l'any 1866.
En el decurs del segle actual s'han fet obres
de reforma, de les quals, les més importants
han estat exteriors: el trasllat de la porta
lateral a la posició central d'ara,
el canvi d'ubicació de la rectoria
i la construcció dels porxos.
L'any 1998 es van iniciar unes obres de restauració
del conjunt arquitectònic tendents
a descobrir un flanc del campanar i a recuperar
algunes parts de la façana romànica
La Capella del Sant Crist
La devoció creixent al Sant Crist culminà
amb la construcció de la capella entre
els anys 1708 i 1715, probablement sota l'empara
i l'impuls de la "Cofraria del Sant Crist"
instituïda i fundada l'any 1691, i també
de Joan de Nin i Vidal, esdevingut cavaller
pocs anys abans per designació del
rei Carles II d'Àustria.
La capella forma una planta de creu grega
coberta per una cúpula octogonal rematada
per una llanterna amb vuit finestres. Les
petxines estan cobertes pels quatre evangelistes.
El més espectacular era el retaule
barroc on destacava la imatge del Crist i
les teles a l'oli, obra del pintor vallenc
Jaume Pons i Monravà (1671-1730), destacat
seguidor del "tenebrisme" hispànic.
El conjunt pictòric el formaven 16
quadres.
La reacció revolucionària que
seguí la rebel·lió militar
el juliol de 1936 s'acarnissà sobre
l'església i molt especialment sobre
la capella, que fou incendiada. El retaule
barroc desaparegué sota les flames,
així com la imatge i una part del conjunt
pictòric.
Amb la col·laboració de tot
el poble culminà la restauració
de la capella l'any 1965, aspecte que hores
d'ara presenta. De la tasca arquitectònica
se n'encarregà l'arquitecte Jordi Bonet
Armengol, i de la restauració pictòrica
l'artista Joan Rifà Benet, membres
de la "Societé National des Beaux
Arts de París".
Lleure i Punt d'interès
El Casal Salomonenc, fundat l'any 1972, aporta
la principal oferta lúdica, a l'estiu
en especial, amb les serves instal·lacions
de piscina i pista poliesportiva. En els darrers
anys, Salomó s'ha convertit en un important
centre de recepció dels amants de la
bona gastronomia, sobretot per la qualitat
de la típica calçotada que han
assolit els restaurants locals, a hores d'ara
ben coneguts arreu del país.
La Societat de caçadors i el Moto-club
de Salomó s'encarreguen de complementar
les activitats de lleure.
Salomó ocupa el sector nord-est del
Tarragonès. Llinda amb l'Alt Camp a
cerç i a ponent, i amb el Baix Penedès
a llevant. Es troba just al mig del triangle
Tarragona, Valls i el Vendrell, a una distància
d'uns 20 Km de cada població.
Malgrat la proximitat de Salomó amb
la costa, 12 Km de Torredembarra i de Tamarit,
el seu terme és de muntanya, amb una
superfície de 12,44 Km2, un únic
nucli de població, i es troba a 163
m. d'altitud. El relleu és irregular,
configurat per les estribacions orogràfiques
del Bloc del Gaià, la Tossa Grossa
de Montferri, la Roca Roja i la Serra Alta.
El riu Gaià, que fa de límit
amb Vilabella, constitueix l'eix de la xarxa
hidrogràfica de tota la zona.
El poble, envoltat de muntanyes i turons pertot
arreu, es troba al bell mig de la fondalada,
"com en el fons d'un gran perol",
segons paraules d'Emili Morera, geògraf
i historiador.
Ara com sempre, l'activitat
econòmica principal és l'agricultura.
Des del segle XVII, la vinya és el
conreu més rellevant, seguit de l'olivera,
sobretot des que l'any 1956 el fred va afectar
els garroferars, que foren abandonats en ocupar
les terres més marginals i de difícil
accés per la maquinària. La
Cooperativa Agrícola de Santa Maria
de Salomó, fundada l'any 1962, està
dotada dels equipaments més moderns
per a l'elaboració del vi i de l'oli,
les collites bàsiques del terme.
La història
industrial més recent ve marcada per
la fàbrica tèxtil que no ha
pogut resistir l'actual crisi del sector.
L´activitat industrial i de serveis
d'ara són les menestralies tradicionals
(serralleries, mestres d'obra, mecànica,
fusteria ), una fàbrica de pintures,
un taller de confecció de roba de bany,
un magatzem d'exposició de mobles,
un escorxador industrial de conills, així
com els restaurants i els establiments que
els subministren ( carnisseries, pastisseries,
peixateria, fleca, bars i botigues de queviures).