béns al Catllar. Poc després maridà amb Guerau de Queralt, fill de Dalmau I de Queralt, senyor de Santa Coloma. Fou succeïda per la seva filla Joana de Queralt que maridà amb Ramon de Castellar. El 1426, la seva filla Elionor contragué primeres núpcies amb Joan de Bardaxí, i, després de 1430, segones amb Arnau Roger, comte de Pallars. Del segon matrimoni nasqué Elionor de Pallars que maridà amb Joäo Vaz de Almada, comte d'Avranches, que formava part del segui del conestable Pere de Portugal. El matrimoni la situà en el bàndol oposat al rei Joan II en la guerra que aquest feia contra la Diputació del General de Catalunya. El 1466 la seva mare la declarava hereva universal sempre que retornés a l'obediència reial. Això no succeí i els béns foren posats sota la tutela reial, si més no, fins el 1478. Durant la Guerra civil catalana (1462-72) el Catllar estigué de part de la Diputació del General. El castell esdevingué un enclavament militar important. El 1465 fou assetjat pel comte de Prades, que combatia en el bàndol del rei, però no aconseguí de retre'l. Pocs dies després el seu defensor, Menaut de Beaumont, el lliurà als reialistes quan s'assabentà que el prior de Navarra havia lliurat Vilafranca del Penedès a Joan II.

El 6 d'agost de 1481, Elionor de Pallars, sense fills, amb un matrimoni difícil i carregada de deutes, feu donació de la baronia del Catllar al seu parent Dalmau I de Queralt, baró de Santa Coloma. Tanmateix, el 1488, malgrat la donació, la mateixa Elionor atorgà testament a favor del capítol catedral de Tarragona, que havia adquirit determinats drets sobre el Catllar mercès a uns censals esmerçats per la seva mare, Joana de Queralt. Les dues decisions, evidentment contradictòries, enfrontaren judicialment als Queralt i als canonges tarragonins durant tot el segle XVI. Amb tot, fou Dalmau I qui prengué possessió de la senyoria del Catllar el 26 d'abril de 1489. Els Queralt sojornaren sovint a la vila fins a principis del segle XVII, quan el seu ennobliment com a comtes de Santa Coloma, atorgat el 1599 pel rei Felip III, els apartà del Catllar en favor de Santa Coloma de Queralt i amb el temps de Barcelona. La puixança dels comtes de Santa Coloma, afavorits sempre per la corona, portà el 1638 a Dalmau III a esdevenir virrei de Felip IV a Catalunya. Problemes econòmics, barrejats amb intents desesperats d'evitar l'absorció total del Principat dins la corona de Castella ocasionaren la seva mort el 7 de juny de 1640, Corpus de Sang. També aquesta vegada el Catllar s'arrenglerà contra el rei. El 1641 la vila patí diversos saqueigs i vexacions per part de les tropes castellanes, i dins del seu terme foren atacades les forces reials de Federico Colonna, conestable de Nàpols i príncep de Butera. El 12 de maig de 1842 Joan Baptista Maria de Queralt i Silva va vendre la baronia del Catllar al comerciant vigatà Josep Safont, a qui devia diners.

El 1483, amb la concessió del "regiment" per part d'Elionor de Pallars, la universitat del Catllar, documentada a meitat del segle XIV, s'establí definitivament com a una comunitat político-jurídica, que perdurà fins el 1719 amb l'establiment del primer ajuntament borbònic. Durant el segle XVI els diversos nuclis de població es repartiren el poder municipal nomenant un jurat cadascun. El senyor hi exercia justícia i cobrava llurs drets i taxes a través del seu batlle.

L'economia es fonamentà bàsicament sobre l'agricultura, una ramaderia marginal i unes menestralies significatives. Els dos redreçaments econòmics importants que la vila experimentà, en els segles XVI i XVIII, estigueren sempre relacionats amb el riu Gaià. En el primer cas cal fer notar l'existència d'un molí draper -privilegi de 1516- i d'una farga, i en el segon, d'un molí paperer. La immigració occitana i genovesa durant el segles XVI-XVII contribuí notablement al desenvolupament demogràfic i econòmic de la població. La vila al segle XIV comptava ja amb un hospital, a principis del segle XVI disposava d'un metge, d'un apotecari i d'un cirurgià, i a finals del mateix segle hi havia un mestre de minyons. La població passà dels 396 habitants de 1358 als 986 de 1787. El segle XVIII, marcat arreu pel creixement econòmic, es tancà al Catllar amb la construcció d'una nova església parroquial. L'obra iniciada el 1776 fou beneïda el 28 d'agost de 1790. L'any 1605 fou edificada una ermita en honor de Sant Ramon de Penyafort.

El francesos entraren al Catllar el 2 de gener de 1809. La població al llarg del segle XIX es decantà majoritàriament a favor dels liberals. El 1827 només 17 veïns participaren en la revolta dels malcontents. Entre 1836-38 la vila patí la pressió de les partides carlines, i malgrat que el febrer de 1840 s'establí temporalment un ajuntament carlí, el refús envers aquells impedí fins el 1851 la celebració dels funerals dels seus pocs partidaris. El 1854 es restablia la milícia nacional amb una força de 53 milicians. Els aixecaments progressistes i demòcrates dels anys 1866 i 1867 portaren a la destitució de dos regidors i de l'alcalde i tinent d'alcalde, respectivament, per part del governador civil. El 2 d'octubre de 1868 una junta de govern provisional local proclamà al Catllar la Gloriosa. Les primeres eleccions democràtiques municipals es celebraren al Catllar els dies 19-21 de desembre de 1868. La I República fou proclamada el dia 12 de febrer de 1873. Immediatament els esforços es dirigiren a la fortificació de la vila per tal d'evitar els atacs carlins. El 1871 es creà el registre civil i es celebrà el primer matrimoni civil.