L'Alt Camp té una extensió de 544,69 km 2 . Limita amb les comarques de la Conca de Barberà, l'Anoia, l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Tarragonès i el Baix Camp, junt amb aquestes dues últimes forma el territori del Camp de Tarragona.

Presenta una part plana que es perllonga al migdia, en direcció al mar, circumdada per una franja muntanyosa: la serra de Miramar i els contraforts de la serra de Prades hi fan de límit al nord i a l'oest, i les muntanyes del Gaià, a llevant.

El Francolí i el Gaià, amb els seus afluents, que travessen la comarca de nord a sud, originen una zona de regadius –cas del Francolí– i l'obertura natural d'una vall més abrupta i trencada, la produïda per l'erosió fluvial del Gaià. Degut a la seva aportació a l'agricultura, la indústria i en menys mida al proveïment urbà, comporta que aquests dos rius quasi no portin aigua en el seu tram final.

El relleu i la situació respecte a la Mediterrània són factors que tenen una importància decisiva en el comportament dels elements del clima a l'Alt Camp. L'orla muntanyosa la protegeix de les influències climàtiques de la Depressió Central. La plana oberta cap a la costa implica la influència de la Mediterrània com a element moderador del clima. El resultat de l'acció d'aquests factors és un clima suau, amb diferències moderades entre les diferents estacions de l'any, però amb notables disparitats dins el territori; els microclimes assoleixen a l'Alt Camp una importància considerable. Hi domina el clima mediterrani (15º a la plana i 12º a la muntanya). Les precipitacions són escasses ( 500 mm ) i estan mal repartides al llarg de l'any; essent més importants a la tardor i a la primavera i escasses a l'estiu, però també periòdicament és produeixen aiguats que en ocasions són de caràcter catastròfic. El vent més important és el serè, propi de l'hivern que afecta a tota la comarca i pot assolir velocitats considerables, especialment a la part septentrional i occidental.

La diversitat que es troba a l'Alt Camp pel que fa a les roques, els climes, els sòls, etc., implica també una gran varietat de comunitats vegetals. La plana pertany, des del punt de vista de la vegetació, a la terra baixa mediterrània, mentre que la perifèria de muntanyes, a partir dels 800 a 900 m , pertany al domini de la muntanya mitjana mediterrània, de forma generalitzadora, ja que les condicions locals les poden fer variar.